Sostre de carn primer poemari de l’autora on explora, a través de la fantasia de l’expansió infinita de la carn, les frustracions i els plaers de saber-se un cos foradat. Isern desencaixa la paraula per alliberar-hi un llenguatge càrnic i desmembrat. Un poemari que aprofundeix sobre la convulsió que s’enrampa als versos i els desequilibra. Destaca per la seva constant invectiva a la carn per poder disseccionar la tendresa, s’engendra com un recull que té molt clar on vol arribar i com arribar-hi. És abjecta quan Isern proclama que “caldria de nou palpar-se / l’esquelet”, que es coneix els forats del cos i el sadoll que els omple i que, a la tomba, els cucs devoren i alliberen la seva carn, també, desencaixada. Són els batecs necessitant l’aturada per notar-se el buit que fa el no bategar. Però també és l’esgarrif que provoca la seducció i el desig de covar-se l’estranyesa. Cal aixoplugar-se –dins la poesia d’Isern– com qui s’amaga sota els òrgans, la gelatina i els músculs, el cèrvix i el fetge i la velocitat de la sang, perquè per ella el vers és un espai tancat i claustrofòbic. L’inici d’una carrera poètica que augurem fulminant i plena de saviesa.
